S'oposen per la seva localització respecte a l'horitzó, es diferencien
pel grau d'accessibilitat i pel ritme de la seva permanència en la
mirada; són dissemblants per volum i matèria; estan separats pel temps i
per l'espai, però units pel substrat comú del pensament que els
anomena; es relacionen pel seu caràcter atàvic, com paradigmes
antropològics i s'uneixen per la voluntat de l'artista, que els associa,
com si fossin pols complementaris, al voltant dels quals graviten, amb
un batec comú, les capacitats de pensar i somiar de l'ésser humà. La
casa, com diu Gaston Bachelard (1), és el nostre racó del món, el nostre
primer univers, un cosmos ple, entre les funcions primordials del qual
hi ha 1a de protegir el somiador, permetre-li divagar en pau. Els
núvols, com diu Michel Tournier (2), es formen en el cel com les imatges
dins el nostre cervell i ens inciten a projectar les visions de la
nostra fantasia, a desitjar el que és inabastable, a volar-hi en un
viatge fugaç i multiforme.
Àlex Nogué també ha separat espacialment les seves instal·lacions, -"la
casa" a Lleida; "els núvols" a Saint-Gaudens-, però les ha obert al
públic sincrònicament i les ha enllaçat amb aquesta conjunció
significativa que fa que s'abracin i es fonguin en un eco compartit: el
de les ressonàncies simbòliques, el de les poètiques de l'experiència i
del desig. La casa, construïda a partir de l'acoblament de materials de
desferra, de fustes gastades per l'empremta d'altres vides, ha estat
pintada totalment de blanc i s'ha convertit en una essència, en un
habitacle pur i primordial que, en l'ordre de la representació, apareix
com a símbol del que és real, com a refugi de la vida, però també com a
receptacle del dolor, de la malaltia i de la mort, al·ludits
metonímicament per les imatges fotogràfiques que pengen de les parets.
Els núvols, transmutats en receptacles de plàstic transparent, són
presentats com espais on es transformen alquímicament sentiments
somiats, desigs que encara no s'han realitzat, d'altres cases
imaginades, pors no expressades, dolors intuïts, equilibris efímers
sostinguts per contrapesos mòbils.
I al centre de la conjugació de la casa amb els núvols, encara que de
forma el·líptica, hi ha la persona, el subjecte que necessita la casa
com a element real, palpable, proper i immediat, i que també necessita
els núvols fugissers, inabastables, canviants i inaccessibles, com
factors per teixir els ritmes d'una narració que permet el sentit de
l'esdevenir humà en el món. Imbricades d'aquesta manera, les dues
instal·lacions conformen una al·legoria existencial que sintetitza un
somni romàntic i tràgic: el de la unió impossible entre el cel i la
terra, el de l'home ineludiblement enfrontat a una naturalesa en
perpètua transformació i conscient tant de la seva existència fugissera
com del caràcter dolorós d'aquest trànsit.
Àlex Nogué realitza la materialització plàstica d'aquestes visions
agafant dels llenguatges contemporanis aquells elements i reflexions que
millor li convenen per formalitzar les seves intuïcions -la seriació
del minimalisme, la preeminència de la idea sobre la realització d'allò
conceptual, la importància que el surrealisme concedeix a l'atzar i a
l'inconvenient, el caràcter humil dels materials del povera-, però
sempre sobre el rerefons d'una revitalitzada tradició romàntica, sempre
creient, com Novalis, en una connexió profunda, en una coherència
poètica de l'home amb la naturalesa, i sempre deixant-se portar pels
camins inexplorats d'aquesta "teologia d'allò impensable", a la qual
al·ludeix Julia Kristeva (3), com l'única possibilitat per generar una
estructura de recerca permanent, per dibuixar un camí que el porti a no
repetir codis, a articular les coses pensables i impensables amb
fórmules diverses que possibilitin l'obertura a nous intersticis de
sentit, un sentit que de vegades no és perceptible si no és amb la
distància que dóna el temps i que es concreta deixant fluir el procés
d'empatia vivencial i plàstica pel qual -com diu el mateix artista- "una
idea que escoltes de lluny, com un so que es torna obsessiu, apareix de
l'única manera possible".
Si en la seva trajectòria creativa, tal com suggeria Ingrid Lehman (4),
cada exposició és una frase i el conjunt d'exposicions realitzades fins
ara va configurant una narració, La casa i els núvols és una part
essencial d'aquest discurs, mitjançant el qual Àlex Nogué es qüestiona
d'una manera calmada, però constant, l'existència i els processos
creatius a partir de la seva experiència personal, condensant i
reinterpretant les seves reflexions en l'espai del taller, que és viscut
com un microcosmos on recrear la significació del món a partir del
fluir de la quotidianitat. I és en el fluir d'aquests trànsits des de
l'experiència a la creació i de la vivència de la creació com
experiència existencial on l'art compleix una funció catàrtica, de
renaixement i regeneració del propi jo, sense que per això els treballs
plàstics tinguin una pretensió moralitzadora, ja que s'ofereixen
solament com a presències, actes i senyals referencials d'aquest fluir i
esdevenen susceptibles de connectar amb els sentiments de l'altre, de
qui contempla i interpreta. A diferència de "l’al·legoria real" que
Courbet va plasmar en El taller de l'artista (1854-55) amb la voluntat
de compondre "la història moral i física" del món que l'envoltava, la
realitat de l'estudi d'Àlex Nogué es dibuixa a partir de fragments
mínims que l'atzar hi ha portat així com dels materials que ha anat
recollint en les seves passejades pel bosc dels voltants. E1 seu taller
té amplis finestrals des dels quals es poden contemplar les ombres dels
núvols sobre el paisatge de la vall, i és ple d'escales que comuniquen
diversos nivells del terra com si fossin estrats del pensament, escales
que hom troba també en l'interior dels núvols que crea i on, gràcies a
l'artificiositat transparent del plàstic, es poden veure surar.
Per tot això, La casa i els núvols no és solament una al·legoria de la
relació de l'home amb la naturalesa, sinó que apareix també com una
al·lusió d'un procés creatiu en el qual l'acostament a la realitat no és
analític sinó metafòric i en el qual aquest acostament es produeix més a
partir de la intuïció simbòlica que de la intencionalitat del projecte
de la causa i l'efecte (que portaria a planificar una idea, a
racionalitzar-la i executar-la), la qual cosa permet d'entendre la casa
com un cos i un taller existencials, i el núvol com un espai de
transformació de pensaments i sentiments i com un lloc on es produeixen
les turbulències significants. En aquest context, l'ús de materials
pobres per a la formalització de les obres té una lectura irònica i se
sustenta en el refús de la pretensió i la carestia d'algunes propostes
de l'art actual, alhora que enllaça amb una tradició contemporània
que valora la condensació del significat i que persegueix un
empobriment dels signes per convertir-los en elements carregats
d'energia, valorant la contaminació de les coses artificials i naturals,
del que ha estat construït per l'home i de la cosmologia, com a parts
complementàries d'un procés orgànic que condueixi cap a una nova
concepció antropològica de l'art, que l'obri a totes les àrees del
coneixement i que el destini a desenvolupar la consciència poètica dels
individus.
Rosa Martínez
(1) BACHELARD, G.: La poética del espacio, Fondo de Cultura Económica, México, 1994
(2) TOURNIER, M.: Los meteoros, Alfaguara, Madrid, 1986
(3) KRISTEVA, J.: Historias de amor, Siglo XXI editores, México, 1991
(4) LEHMAN, I.: Apreciat amic, Museu d'Art de Sabadell, 1992
Catàleg de l'exposició La casa i els núvols / La maison et les nuages. Lleida. (Spain)
Saint-Gaudens, (France) 1995.