ENCREUAMENTS EN TRANSIT 

Glòria BOSCH, 2022. 

Encreuaments en trànsit A: NO EXIT, la Costa Brava de nord a sud en creuers turístics/ The Costa Brava from north to south on tourist cruises.  (Catalan, Espanish, French, English): Edit: Úrsula Llibres. 2022, ISBN: 978-84-123029-6-7

Quan ens llencem de cap a una idea com ara treballar en un lloc en el que mai

pensaries anar, sense l’objectiu de buscar res en concret ni d’obeir a l’exactitud

d’un pla, sempre hi ha un mirall interior que es posa en funcionament i,

potser, és tan senzill com obrir-nos al món de la percepció i fer-ne un mètode

de treball. Transformats en flâneurs dins d’un creuer turístic per la Costa

Brava, submergits en paraules i en imatges, allò inesperat ens aboca a una

part invisible i ens permet travessar el territori conegut per un altre camí.

La immersió sense esperar res també es troba amb la ressonància vibratòria

dels sentits i les reaccions que ens qüestionen els clixés. Un bon dia, tres creadors

—sense cap imposició prèvia— decideixen fer de turistes i embarcar-se

en aquesta mena de laboratori secret a la manera de Rimbaud. Àlex Nogué

tria el mar com a distància incorpòria i els símbols de navegació; Jordi Puig, la

ruta de la costa amb la gent a fora i a dins del vaixell, la materialitat i el gest,

i Víctor Sunyol es mou entre la immaterialitat de la veu i les capes infinites de

so per estirar els mots del viatge projectat, somniat i fet realitat.

No és tan sols viure els encreuaments, els punts en els quals es revelen les

variacions i emissions de missatges fragmentats —mar, camins, llocs, gent,

frases, converses, sorolls…—, sinó el reconeixement que il·lumina la travessa

per un altre món cap a la interioritat del nostre, perquè també és un viatge íntim en el qual cadascú es projecta amb les emocions i les fondàries dels

pensaments barrejats amb els protagonistes anònims del creuer. Aquest món

interior ens fa reaccionar quan la nostra percepció visual i l’oïda es troben;

quan ens veiem i imaginem sota altres angles. Perdre’s sense sentir-se lligats

a un concepte és construir un mapa en un terreny mòbil, compartir un temps

efímer que avança per diferents escenaris i retorna amb la pàtina d’òxid del

què ja ha passat. Sempre “llegim” en funció del què arrosseguem i el lloc acull

els qui miren el mar, els accidents geogràfics, les cases, les platges, els models

entreteixits pel temps i el rastre d’un avui que esdevé efímer per al viatger de

demà. La natura amb el ser humà provoca un joc de llindars, perquè la cartografia

ajunta la descoberta amb la pèrdua i allò bo de perdre’s és el fet d’aferrar-

nos a l’experiència viscuda deixant que les coses respirin soles. Mentre el

viatge dels turistes és planificació, temps, història, record, oci…, el que fan ells

és reconèixer, dibuixar i transformar en xarxes infinites de possibilitat, infringint

els límits que retallen les lectures.

Per què el lloc i el moment ho canvien tot en funció de la circumstància viscuda?

Què fa que ens fixem en unes coses mentre d’altres passen de llarg?

Per aquests tres viatgers, després d’aparcar els prejudicis que no deixen fer

el salt a l’inconegut, el que és llunyà esdevindrà proper. Formar part de la

immensitat anònima és penetrar-hi sense ferradures que ens aturin el pas;

transformar la línia de l’horitzó en un lloc diferent que multiplica registres,

matisos, versions i, sobretot, adonar-nos de com les fronteres s’enfonsen si

obrim els ulls de la ment per deixar pas a la vida. Si les protagonistes dels

assajos són les idees, l’abast del projecte NO EXIT*_La Costa Brava de nord a sud

en creuers turístics va més enllà per trobar forma i estructura als símbols dels

límits; per obrir camins no caminats i elaborar la reflexió del concepte final:

un NO EXIT, el “sense sortida” del “paradís perdut” proustià i el del paisatge

de la Costa Brava que invoca l’inici d’aquesta aventura.

Com es produeix la fusió amb els altres i quin és el procés de laboratori posterior?

L’entrada al vaixell és posar-se a treballar, mirar, escoltar converses,

comentaris i sorolls de fons, dibuixar, escriure notes i apunts, fotografiar, fer

vídeos, pensar… El moviment relaxa i es produeix la sintonia amb la gent. La

lent focalitza, a primer pla, els fragments de mar fotografiats per l’Àlex, sense

referències al lloc on estan, sense res que pugui interferir la superfície mòbil

de l’aigua, sense cap indicació de costa, d’horitzó, de marques humanes…,

tan sols anotant algunes paraules clau per evocar un estat d’ànim que fixa

els comportaments senzills i alhora significatius d’alguns viatgers. A l’estudi,

farà una intervenció visual que trenca el mar amb símbols de navegació, una 

reacció d’immediatesa perceptiva amb recursos limitats als colors i les formes

geomètriques abstractes derivades de les banderes del codi internacional de

navegació que, desglossades, seccionades i repetides, es poden contraposar

al fons de la imatge. Amb unes lleis visuals pròpies i un codi amb dues lectures:

una per assenyalar les operacions del vaixell o les que li demanen des

d’un altre: socórrer, perill, maniobrar…; l’altra, centrada en la relació de cada

bandera amb una lletra de l’abecedari que permet fer paraules i donar significats.

En Jordi, interessat en l’art connectat a la mirada, passeja la seva càmera

fotogràfica per la zona vibratòria d’atenció i focalitza sabates, peus i mans,

rostres i grups anònims, platges plenes de gent i d’altres buides, les diverses

imatges dels passatgers del vaixell o en llista d’espera per comprar bitllets

en les casetes de les platges, grans edificis de pisos horrorosos que —segons

el dia— poden ser preciosos, però devoren la costa com una crosta repetitiva.

Qualsevol acte de contemplació juga amb un material preexistent i la imatge

li dóna forma. Ell, autor de llibres sobre la Costa Brava, coneix bé el paisatge

i sap de les grans densitats humanes reduïdes a pocs mesos l’any davant d’un

territori buit que hiverna per encarar la nova temporada turística. Mentrestant,

en Víctor recull amb una gravadora les converses de la gent al creuer

i a la platja. N’ha seleccionat d’intranscendents i d’altres com la de l’avi que,

seguint els fils dels propis records, explica als néts tots els llocs per on passen.

Converses que, tot i ser brutes pels sorolls i motors dels vaixells, són part

important del projecte. Ha fet una llista amb les coses que hauria pogut mirar

i fer; el que va veure i no va recollir…; un conjunt de reflexions del viatge, expectatives

i llocs; transcripcions de diàlegs i poemes sota el patró guiat d’unes

partícules gramaticals (i, com, en, de, per, amb, entre, o, cap a, damunt, fora,

entorn, on, darrere, vora, davant, dins, dessota). L’escriptura apareix de sobte

com un tot i res que pren forma entre mots, entre els matisos de l’absència

amb l’indicible.

Els llenguatges es comuniquen i hem de fugir dels cercles codificats per créixer

en un món on —lluny de les eines que separen disciplines— tot està connectat.

El creuer turístic no és tan sols un aparador de gent cap a un objectiu,

sinó una crida a l’atenció encriptada en el secret de les imatges i de les paraules

silents, com veiem en alguns dels primers poemes d’en Víctor, entre el que

es veu i no es veu, el que s’escolta i no s’escolta, entre l’impossible i el possible

que germina a cada instant en trànsit. Mar, camins, llocs, gent, viatge…, perquè

de què està feta la mar sinó de fragments de tu mateix?