"Conjuncions", 1995

Rosa Martínez,1995

S'oposen per la seva localització respecte a l'horitzó, es diferencien pel grau d'accessibilitat i pel ritme de la seva permanència en la mirada; són dissemblants per volum i matèria; estan separats pel temps i per l'espai, però units pel substrat comú del pensament que els anomena; es relacionen pel seu caràcter atàvic, com paradigmes antropològics i s'uneixen per la voluntat de l'artista, que els associa, com si fossin pols complementaris, al voltant dels quals graviten, amb un batec comú, les capacitats de pensar i somiar de l'ésser humà. La casa, com diu Gaston Bachelard (1), és el nostre racó del món, el nostre primer univers, un cosmos ple, entre les funcions primordials del qual hi ha 1a de protegir el somiador, permetre-li divagar en pau. Els núvols, com diu Michel Tournier (2), es formen en el cel com les imatges dins el nostre cervell i ens inciten a projectar les visions de la nostra fantasia, a desitjar el que és inabastable, a volar-hi en un viatge fugaç i multiforme.
Àlex Nogué també ha separat espacialment les seves instal·lacions, -"la casa" a Lleida; "els núvols" a Saint-Gaudens-, però les ha obert al públic sincrònicament i les ha enllaçat amb aquesta conjunció significativa que fa que s'abracin i es fonguin en un eco compartit: el de les ressonàncies simbòliques, el de les poètiques de l'experiència i del desig. La casa, construïda a partir de l'acoblament de materials de desferra, de fustes gastades per l'empremta d'altres vides, ha estat pintada totalment de blanc i s'ha convertit en una essència, en un habitacle pur i primordial que, en l'ordre de la representació, apareix com a símbol del que és real, com a refugi de la vida, però també com a receptacle del dolor, de la malaltia i de la mort, al·ludits metonímicament per les imatges fotogràfiques que pengen de les parets. Els núvols, transmutats en receptacles de plàstic transparent, són presentats com espais on es transformen alquímicament sentiments somiats, desigs que encara no s'han realitzat, d'altres cases imaginades, pors no expressades, dolors intuïts, equilibris efímers sostinguts per contrapesos mòbils.
I al centre de la conjugació de la casa amb els núvols, encara que de forma el·líptica, hi ha la persona, el subjecte que necessita la casa com a element real, palpable, proper i immediat, i que també necessita els núvols fugissers, inabastables, canviants i inaccessibles, com factors per teixir els ritmes d'una narració que permet el sentit de l'esdevenir humà en el món. Imbricades d'aquesta manera, les dues instal·lacions conformen una al·legoria existencial que sintetitza un somni romàntic i tràgic: el de la unió impossible entre el cel i la terra, el de l'home ineludiblement enfrontat a una naturalesa en perpètua transformació i conscient tant de la seva existència fugissera com del caràcter dolorós d'aquest trànsit.
Àlex Nogué realitza la materialització plàstica d'aquestes visions agafant dels llenguatges contemporanis aquells elements i reflexions que millor li convenen per formalitzar les seves intuïcions -la seriació del minimalisme, la preeminència de la idea sobre la realització d'allò conceptual, la importància que el surrealisme concedeix a l'atzar i a
l'inconvenient, el caràcter humil dels materials del povera-, però sempre sobre el rerefons d'una revitalitzada tradició romàntica, sempre creient, com Novalis, en una connexió profunda, en una coherència poètica de l'home amb la naturalesa, i sempre deixant-se portar pels camins inexplorats d'aquesta "teologia d'allò impensable", a la qual al·ludeix Julia Kristeva (3), com l'única possibilitat per generar una estructura de recerca permanent, per dibuixar un camí que el porti a no repetir codis, a articular les coses pensables i impensables amb fórmules diverses que possibilitin l'obertura a nous intersticis de sentit, un sentit que de vegades no és perceptible si no és amb la distància que dóna el temps i que es concreta deixant fluir el procés d'empatia vivencial i plàstica pel qual -com diu el mateix artista- "una idea que escoltes de lluny, com un so que es torna obsessiu, apareix de l'única manera possible".
Si en la seva trajectòria creativa, tal com suggeria Ingrid Lehman (4), cada exposició és una frase i el conjunt d'exposicions realitzades fins ara va configurant una narració, La casa i els núvols és una part essencial d'aquest discurs, mitjançant el qual Àlex Nogué es qüestiona d'una manera calmada, però constant, l'existència i els processos creatius a partir de la seva experiència personal, condensant i reinterpretant les seves reflexions en l'espai del taller, que és viscut com un microcosmos on recrear la significació del món a partir del fluir de la quotidianitat. I és en el fluir d'aquests trànsits des de l'experiència a la creació i de la vivència de la creació com experiència existencial on l'art compleix una funció catàrtica, de renaixement i regeneració del propi jo, sense que per això els treballs plàstics tinguin una pretensió moralitzadora, ja que s'ofereixen solament com a presències, actes i senyals referencials d'aquest fluir i esdevenen susceptibles de connectar amb els sentiments de l'altre, de qui contempla i interpreta. A diferència de "l’al·legoria real" que Courbet va plasmar en El taller de l'artista (1854-55) amb la voluntat de compondre "la història moral i física" del món que l'envoltava, la realitat de l'estudi d'Àlex Nogué es dibuixa a partir de fragments mínims que l'atzar hi ha portat així com dels materials que ha anat recollint en les seves passejades pel bosc dels voltants. E1 seu taller té amplis finestrals des dels quals es poden contemplar les ombres dels núvols sobre el paisatge de la vall, i és ple d'escales que comuniquen diversos nivells del terra com si fossin estrats del pensament, escales que hom troba també en l'interior dels núvols que crea i on, gràcies a l'artificiositat transparent del plàstic, es poden veure surar.
Per tot això, La casa i els núvols no és solament una al·legoria de la relació de l'home amb la naturalesa, sinó que apareix també com una al·lusió d'un procés creatiu en el qual l'acostament a la realitat no és analític sinó metafòric i en el qual aquest acostament es produeix més a partir de la intuïció simbòlica que de la intencionalitat del projecte de la causa i l'efecte (que portaria a planificar una idea, a racionalitzar-la i executar-la), la qual cosa permet d'entendre la casa com un cos i un taller existencials, i el núvol com un espai de transformació de pensaments i sentiments i com un lloc on es produeixen les turbulències significants. En aquest context, l'ús de materials pobres per a la formalització de les obres té una lectura irònica i se sustenta en el refús de la pretensió i la carestia d'algunes propostes de l'art actual, alhora que enllaça amb una tradició contemporània
que valora la condensació del significat i que persegueix un empobriment dels signes per convertir-los en elements carregats d'energia, valorant la contaminació de les coses artificials i naturals, del que ha estat construït per l'home i de la cosmologia, com a parts complementàries d'un procés orgànic que condueixi cap a una nova concepció antropològica de l'art, que l'obri a totes les àrees del coneixement i que el destini a desenvolupar la consciència poètica dels individus.

Rosa Martínez


(1) BACHELARD, G.: La poética del espacio, Fondo de Cultura Económica, México, 1994
(2) TOURNIER, M.: Los meteoros, Alfaguara, Madrid, 1986
(3) KRISTEVA, J.: Historias de amor, Siglo XXI editores, México, 1991
(4) LEHMAN, I.: Apreciat amic, Museu d'Art de Sabadell, 1992



Catàleg de l'exposició La casa i els núvols / La maison et les nuages. Lleida. (Spain)
Saint-Gaudens, (France) 1995.